Castellano Parte Superior / Valencià Part Inferior
LOS BAÑOS DEL ALMIRANTE, UNA JOYA PERDIDA EN VALENCIA
Hace tiempo oí hablar sobre unos baños árabes en Valencia. Haciendo diferentes cursos también escuchaba sobre los baños árabes de Valencia, pero andaba por el centro de Valencia y nunca los veía, en algunos momentos los busqué pero tampoco los encontré. Hasta que un día, preguntando en L’Almudí, me dijeron cómo llegar: recto, derecha y callejuela. Curiosamente el único cartel era el del callejón, que parece que se termina ahí mismo o te lleva a un sitio sucio y degradado, en el que se podía leer: Calle de los Baños del Almirante. ¿Cómo puede ser, que algo que esté abierto al público, sólo esté señalizado con el cartel de la propia calle? Al adentrarte en la calle, haciendo una L, que piensas que es un callejón sin salida, llegas a la puerta, un largo muro blanco, con un arco y un cartel que, definitivamente, se puede leer: Baños del Almirante.
Cada 30 min se hace una visita guiada gratuita, sólo durante 5 minutos se abren sus puertas para recoger el grupo y entrar en los baños. En esta exposición pudimos apreciar como, sin tener apenas recursos museográficos llamativos o nuevas tecnologías, el papel del guía puede serlo todo. Un guía que nos adentró, no de forma cronológica, sinó que nos hablaba como si fuésemos clientes del baño, cuál era el recorrido y porqué cada sala tenía una temperatura, además de explicarnos la arquitectura sin entrar en detalles pesados o muy técnicos. Un dato que me resulta muy curioso es que los baños no son de época árabe, son de época cristiana (s. XIV) y se utilizaron hasta el 1959. Para no perdernos en la cronología de los baños, el guía llevaba en la camiseta las fechas, cuando las repetía se señalaba la camiseta, para hacer hincapié. Otro aspecto positivo de este guía era que habían dos turistas italianos en el grupo (éramos un grupo de 4), y si no entendían alguna palabra, les traducía rápidamente con una sonrisa, transmitiendo tranquilidad y confianza a los visitantes. Además de cualquier duda la solucionaba con un lenguaje claro, sin rodeos, y con actitud perceptiva.
No obstante, aunque la visita guiada fue de 20 minutos pasó como 5 minutos. Mientras nos dejábamos encantar por una cúpula estrellada, hubo un aspecto en el que no estuvimos de acuerdo. Las piezas expuestas (toallas, jabones, cubos, etc.) eran reproducciones, pero no se podían tocar. Sara, que se define como una gran fan de los «touch me», se dió cuenta de que esto resultaba una carencia para este sitio tan mágico, pues ya que son reproducciones, es decir que no tienen valor patrimonial y se pueden volver a hacer, además las visitas son guiadas y, por tanto, el riesgo es mínimo, que no se puedan tocar no tiene sentido, crean una barrera muy grande a la hora de contextualizar al visitante en los baños.
En definitiva, un lugar mágico en el centro de Valencia, que su mayor problema es la falta de carteles informativos para llegar, porqué, incluso buscando este lugar, es muy fácil que te pierdas y no lo encuentres. En fin, con buenas señales y elementos manipulativos, considero que este lugar, con la visita guiada de calidad, es un lugar de obligado paso para los valencianos y los turistas.
ELS BANYS DE L’ALMIRALL, UNA JOIA PERDUDA EN VALÈNCIA
Fa temps vaig escoltar sobre uns banys àrabs a València. Fent diversos cursos també escoltava sobre els banys àrabs de València, però caminava pel centre de València i mai els veia, en certs moments els vaig buscar però tampoc els vaig trobar. Fins que un dia, preguntant en l’Almudí, em digueren com aplegar: recte, dreta i carreró. Curiosament l’únic cartell que hi havia era el del carreró, que sembla que s’acaba ací mateix o et porta a un lloc degradat, en el què es podia llegir: Calle de los Baños del Almirante.Com potser que, un lloc que està obert al públic, sòls estiga senyalitzat per un cartell del propi carrer? Al endinsar-te en el carrer, fent una L, que penses que és un carreró sense sortida, aplegues a la porta, un llarg mur blanc, amb un arc i un cartell en el que, definitivament, es pot llegir: Banys de l’Almirall.
Cada 30 min es fa una visita guiada gratuïta, sòls durant 5 minuts s’obri la porta per recollir el grup i entrar als banys. En aquesta exposició varem poder apreciar com, tenint pocs recursos museogràfics cridaners o noves tecnologies, el paper del guia pot ser-ho tot. Un guia que ens va endinsar, no de forma cronològica, sinó que ens parlava com si fórem clients del bany, quin era el recorregut i perquè cada sala tenia una temperatura, a més d’explicar l’arquitectura sense entrar en detalls pesats o molt tècnics. Una curiositat és que els banys no són d’època àrab, són d’època cristiana (s. XIV) i s’utilitzaren fins el 1959. Per no perdre’ns en la cronologia del banys, el guia portava una camiseta en les dates, cada vegada que les repetia s’assenyalava la camiseta, per emfatitzar-hi. Altre aspecte positiu d’aquest guia, era que hi havien dos turistes italians en el grup (érem un grup de 4), i si no entenien qualsevol paraula, li’s traduïa ràpidament amb un somriure, transmitent tranquil·litat i confiança als visitants. A més de solucionar qualsevol dubte amb un llenguatge clar, sense pegar-li voltes, i amb actitud perceptiva.
No obstant, encara que la visita guiada de 20 minuts, va passar com 5 minuts, mentre ens deixàvem encantar per una cúpula estrellada, hi va haver un aspecte que no varem estar d’acord. Les peces exposades (tovalloles, sabons, cubs, etc.) eren reproduccions, però no es podien tocar. Sara, que es defineix com una gran fan dels «touch me», s’adonà de què açò resultava una carència per aquest lloc tan màgic, ja què si són reproduccions, és a dir, que no tenen valor patrimonial i es poden tornar a fer, que les visites són guiades, i, per tant, el risc és mínim, que no es pogueren tocar no té sentit, i creen una barrera molt gran a l’hora de contextualitzar al visitant en els banys.
En definitiva, un lloc màgic en el centre de València, que el seu major problema és la falta de cartells informatius per aplegar-hi, perquè, inclòs buscant aquest lloc, és molt fàcil perdre’s i no trobar-lo. En fi, amb unes bones senyals i elements manipulatius, considere que aquest lloc, amb una visita guiada de qualitat, és un lloc de pas obligar per als valencians i els turistes.
LA CULTURA CRÍTICA 
La manca de senyalització tristament és molt freqüent a molts llocs. Ens perdem grans joies que semblen estar solament a l’abast dels nadius del lloc. Pel que fa al «touch me» a mi és un concepte que m’agrada, un museu passiu és realment avorrit, mentre que de l’altra manera es fa partícep al visitant i més encara si com dieu les peces exposades són reproduccions. Un museu que em va agradar és l’etnogràfic de Jaroslavl, amb moltes reproduccions de ferramentes, utensilis de casa, vestimentes del segle XIX i segle XX que els xiquets podien tocar, palpar, etc.
Estic totalment d’acord amb tu Aitor. La veritat és que el cas dels Banys de València, poca gent els coneix, ni tan sòls els nadius. Una veritable pena, per aquest motiu, des d’aquest blog llancem una espurna, per a veure si es donen compte i comencen a difondre i assenyalar realment els llocs culturals. El cas que ens comentes sobre el museu Jaroslavl crec que és realment el futur, perquè anar un lloc per observar o deambular avorreix, en canvi si pots experimentar és una experiència única. Moltes gràcies pel teu comentari i per contar-nos la teva experiència! 😀