ETNOPOBLES: ¿Cómo reunir a los museos etnológicos de toda una província?

Castellano Parte Superior /  Valencià Part Inferior

ETNOPOBLES: ¿Cómo reunir a los museos etnológicos de toda una provincia?

Me gustaría empezar este post felicitando y dando soporte a esos profesionales de la cultura, que día a día luchan contra la museografía o la museología tradicional, para ofrecer productos nuevos y una cultura más accesible. Como hemos ido comentando a lo largo del blog, solemos hacer una visión de aspectos negativos y positivos sobre gestión cultural. En el caso de la Fira d’Etnopobles considero que es una iniciativa con mucho éxito o al menos con un buen planteamiento.

Somos conscientes que museos etnológicos hay en casi todos los pueblos del Provincia de Valencia. Museos que a causa del presupuesto, de sus gestores o de ambos factores, su difusión y actividad es reducida. ¿Cómo podríamos hacer que se reúnan y se den a conocer? ¿Cómo podríamos difundirlos a un público que no es residente de su zona, como son los ciudadanos de Valencia? ¿Cómo se podría mostrar los diferentes tipos de museos etnológicos que hay a lo largo y ancho de la Provincia de Valencia?

La Fira d’Etnopobles, organizada por el Museu Valencià d’Etnologia, fue una gran y acertada experiencia para difundir los diferentes museos etnológicos de la Provincia de Valencia. Cada museo tenía un “stand”, donde ofrecía información, sus productos y, lo más importante, sus contactos para poder ir a visitarlos. Se podía apreciar diferentes tipos de museos etnológicos (no estaban sólo los típicos museos etnológicos polvorientos que tienen cuatro herramientas oxidadas muriéndose de la risa), un total de 21 museos, entre ellos se encontraban el Museu de la Festa de Algemesí y el Museu de la Rajoleria de Paiporta. Dos tipo de patrimonio muy diferente pero que se daban a conocer en esta feria. Situada en e patio del Centro Cultural la Beneficencia, la Feria estuvo desde el 25 hasta el 27 de Mayo.

Pero no sólo se trataba de los “stands” allí parados dando información y acercándote a preguntar. Se organizaron toda una serie de actividades y talleres para todas las edades. Sí Sí, como lo oís para todas las edades. En el post anterior, Sara se quejaba de que los talleres estaban pensados para los niños, en este caso pude disfrutar de un taller llamado “Cómo ser ladrillero” hecho por el Museu de la Rajoleria de Paiporta. Mientras me daba cuenta de la dificultad de hacer un ladrillo me explicaban la importancia de la azulejería en Paiporta. A la otra banda del patio, el Restaurante El Rincón del Faro de Cullera, de la mano del Museu de l’Arròs de Cullera, nos mostraba un “Show coocking” (siempre me ha hecho gracia esta expresión, en vez de decir una “muestra”, se ve que queda mejor) de como hacer un arroz en bogavante. Seguido de una Cata de vinos con un maridaje de productos típicos por el Museu Històric-Etnològic La Costera, de la Font de la Figuera. Nos mostraban como catar un buen vino y apreciar el sabor de los productos según el tipo de vino. Una Cata que me encantó, porqué lo explicaron de forma que todos lo entendíamos. Pero, tengo que reconocer que al sacar los productos típicos hubo una avalancha de gente para comérselos antes de la Cata, tuvieron que pararlos en seco. Una falta de la organización, porqué se provocó un poco de caos. Las actividades continuaron con juegos populares, procesiones, exhibiciones de fiestas populares, etc. Al ver la cara del público era muy diferente ¿Por qué? Porqué había gente de todas las edades! Niños, público familiar, y, los gran perdidos en los eventos culturales, los jóvenes! Consiguieron captar público de varias edades y que todos tuviesen una sonrisa o al menos la boca llena.

No obstante, hubieron algunos aspectos que estaban desorganizados. Hablo del caso de los tiques. La mayoría de talleres iban con tiques. Problema. ¿Cómo acceder a los tiques? Incógnita. Una amiga fue 2 horas antes para coger tiques. Mala distribución. No se puede esperar que un futuro visitante llame varias veces para saber como conseguir el tique o ir allí, querer participar y que le digan que los tiques se han terminado 3 horas antes.  Por lo tanto, ¿Y si hubiesen puesto unos pocos para cogerlos por internet? o ¿Accediendo por el móvil? o ¿Sólo 30 minutos antes? Muchos estaban confundidos, como cuando la Cata de vino que la mayoría de los que se lanzaron sobre la comida no llevaban tique. Esto supuso un gran freno entre el público. ¿Qué tiques? se preguntaban, aunque lo pusiera en el folleto, no sabían dónde ni cómo recogerlos. Otro aspecto fue la difusión. ¿Nos extraña? Poca difusión. Aunque salieran en Canal 9 y en diferentes periódicos, en las redes sociales se hicieron poco de notar. Como siempre, nos enteramos navegando por la red y por correos de amigos. ¿Creéis que así se daría a conocer esta iniciativa tan buena y original? Otro aspecto que me sorprendió que cuando hice el Taller del ladrillo, los adultos se sentían un poco confundidos para participar, les daba vergüenza. En esta situación las mujeres del taller decían que era para niños! Será que lo que dice Sara (post ARPA) es cierto? Que existe el prejuicio de que a los adultos sólo nos gusta las cosas más serias y poco prácticas? ¿O es que estamos tan acostumbrados a que tenemos que ser los adultos “serios en la cultura” que no debemos jugar?

Como podéis apreciar pocas críticas para un evento que espero que se repita cada año. Porqué fue un fin de semana diferente en el que en el patio de la Beneficencia podías viajar a lo largo y ancho de la Provincia de Valencia. Es un reflejo de la unión entre los diferentes museos que con ganas, iniciativa y querer darse a conocer, se puede conseguir un punto de encuentro.

Las fotos han sido extraídas del blog del Museu valencià d’Etonologia: http://etnobloc.blogspot.com.es/

ETNOPOBLES: ¿Com reunir als museus etnològics de tota una província?

M’agradaria començar aquest post felicitant i donant suport a aquells professionals de la cultura, que dia a dia lluiten contra la museografia o museologia tradicional, per oferir nous productes i una cultura més accessible. Com hem anat comentat al llarg del blog, solem fer una visió d’aspectes negatius i positius sobre gestió cultural. En el cas de la Fira d’Etnopobles considere que és una iniciativa amb molt d’èxit o almenys amb un bon plantejament.

Som conscients que museus etnològics hi ha a quasi tots els pobles de la província de València. Museus que a causa del pressupost, dels seus gestors o d’ambdós factors, la seva difusió i activitat està ben reduïda. Com podríem fer que es reuniren i es donaren a conèixer? Com podríem difondre-los a un públic que no és resident per la seua zona, com són els ciutadans de València? Com es podria mostrar els diferents tipus de museus etnològics que hi ha al llarg de la Província de València?

La Fira d’Etnopobles, organitzada pel Museu Valencià d’Etnologia, fou una gran i encertada experiència per difondre els diversos museus etnològics de la Província de València. Cada museu tenia un “stand”.En ell oferia informació, els seus productes i, el més important, els seus contactes per anar a visitar-los. Es podien apreciar diferents tipus de museus etnològics (no estaven sòls els típics museus etnològics polsosos que tenen quatre ferramentes rovellades morint-se de riure), un total de 21 museus, entre ells es trobaven el Museu de la Festa d’Algemesí i el Museu de la Rajoleria de Paiporta. Dos tipus de patrimoni ben diferents però que es donaven a conèixer en aquesta Fira. Situada al pati del Centre Cultural de la  Beneficència, la Fira va estar des del 25 fins al 27 de Maig.

Però no sòls es tractava dels “stands” allí parats donant informació i apropante per preguntar. Es van organitzar tota una sèrie d’activitats i tallers per a totes les edats. Sí Sí com ho sentiu per a totes les edats. Al post anterior, Sara es queixava de que els tallers estaven pensats per als més menuts, en aquest cas vaig poder gaudir d’un taller anomenat “Com ser un rajoler” fet pel Museu de la Rajoleria de Paiporta. Mentre m’adonava de la dificultat de fer una rajola m’explicaven la importància de la rajoleria a Paiporta. A l’altra banda del pati, el Restaurant El Rincón del Faro de Cullera de la mà del Museu de l’Arròs de Cullera, ens mostrava un “show coocking” (sempre em fa gràcia esta paraula, en compte de dir que és una “mostra”, es veu que queda millor) de com fer un arròs en llamàntol. Seguit d’un Tast de vins amb maridatge de productes típics pel Museu Històric-Etnològic La Costera, de la Font de la Figuera. Ens mostraven com tastar un bon vi i apreciar el sabor dels productes segons el tipus de vi. Un Tast que em va encantar, perquè ho varen explicar de forma que tots ho varem entendre. Però, tinc que reconèixer que al traure els productes típics va haver una allau de gent per menjar-se’ls abans del Tast, van tindre que parar-los en sec.  Una falta de l’organització, perquè es va provocar un poc de caos. Les activitats continuaren amb jocs populars,  cercaviles, exhibicions de festes populars, etc. Al veure la cara del públic era ben diferent, per què? perquè hi havia gent de totes les edats! Nens, gent major, públic familiar, i, els grans perduts en els esdeveniments culturals, els joves! Varen aconseguir captar públic de diverses edats i que tots tingueren un somriure, o almenys la boca plena.

No obstant, van haver alguns aspectes que varen estar desorganitzats. Parle del cas dels tiquets. La majoria de tallers anaven en tiquets. Problema. Com accedir als tiquets? Incògnita. Una amiga va anar 2 hores abans per agafar tiquets. Mala distribució. No es pot esperar a que un futur visitant cride diverses vegades per saber com aconseguir el tiquets o anar allí, voler participar i que el diguen que els tiquets s’han acabat 3 hores abans. Per tant, i si els hagueren posat uns pocs per prendre’ls per Internet? o Accedint des del mòbil? o tan sòls 30 min abans? molts estaven confusos, com quan al Tast del vi que la majoria dels què es llançaren cap al menjar no tenien tiquet. Açò va suposar un gran fre entre el públic. Quins tiquets? es preguntaven. Encara que ho posava al fullet, no sabien quan i on anar a prendre’ls. Altres aspecte fou la difusió. Ens estranya? Difusió poca. Encara que sortiren a Canal 9 i a diversos periòdics, a les xarxes socials es varen fer poc de notar. Com sempre ens varem assabentar per navegar a la xarxa i correus d’amics. Creieu que així es donaria a conèixer aquesta iniciativa tan bona i original?  Un altre aspecte que em va sorprendre que al fer el Taller de rajoleria, els adults es sentien un poc afrontats per participar-hi, els feia vergonya.  Davant d’aquesta reacció les xiques del taller afirmaven que era per a nens! Serà que el què diu Sara (post ARPA) és cert? Que està el prejudici de que als adults sòls ens agrada les coses més series i poc pràctiques? o és que estem tan acostumats a que tenim que ser els adults “seriosos en la cultura” que no devem jugar?

Com podeu apreciar poques crítiques per a un esdeveniment que espere es repetisca cada any. Perquè fou un cap de setmana diferent en el què pel pati de la Beneficiència podies viatjar arreu de la Província de València. És un reflex de la unió entre els diferents museus que amb ganes, iniciativa i voler donar-se a conèixer, és pot aconseguir un punt d’encontre.

Les fotos estan extretes del bloc del Museu valencià d’Etnologia: http://etnobloc.blogspot.com.es/

2 comentarios en “ETNOPOBLES: ¿Cómo reunir a los museos etnológicos de toda una província?

  1. Xiques, gracies pel seguiment a l’activitat d’Etnopobles. I gracies per detectar algunes coses millorables com la questió dels tiquets. Al respecte dir-vos que resulta dificil controlar a molta gent que, si s’ofereix menjar, tant li fa si hi han tiquets o no. De cda a futurs anys tractarem de retocar algunes coses…
    PAco Cabañés. Cap SIETC Museu Valencià d’Etnologia.

    • Moltes gràcies Paco per la teva aportació. La veritat és que aplaudim la Fira d’Etnopobles perquè fou una activitat realment divertida, educativa i dinàmica. Una bona pràctica en gestió cultural. Sé que és difícil controlar a la gent quan hi ha menjar perquè la majora es llancen, però potser avisant abans d’obrir les degustacions, ja els tens sobre avís. Perquè recorde que quan ho varen comentar la gent automàticament va deixar de menjar. De totes formes, repetisc que iniciatives com aquesta deurien de ser més habituals!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s